El periodista publica un llibre que recull els testimonis de 90 dones víctimes de conflictes
La Fàtima, una nena afganesa de sis anys, crida i es recaragola de dolor postrada al llit d’un hospital a Kabul mentre un sanitari li cura les ferides que té a la panxa. Està mig despullada i porta les mans i part de les cames embenades. Ha perdut tres dits després de trepitjar una mina antipersona. Mirar la imatge és pertorbador. És una de les fotografies que inclou el nou llibre del periodista i fotògraf Gervasio Sánchez: Violencias, mujeres, guerras, de l'editorial Blume.
L’obra està formada per noranta imatges de dones que el fotògraf ha captat durant la seva llarga carrera professional en 25 conflictes armats, dictadures militars o crisis humanitàries de quatre continents. Algunes fotos ja les havia publicat per il·lustrar els seus reportatges, però d’altres són inèdites o només les havia exposat en blanc i negre. Ara es poden veure en color. Com tots els seus llibres, aquest tampoc deixa indiferent.
Violència contra les dones
“El que vull mostrar és que hi ha violències específiques contra les dones. I no em refereixo només a la violació, que es fa servir de forma descarnada en tots els conflictes –explica el reporter–. Quan cal fugir en desbandada, qui carrega els nens més petits a coll o a l’esquena són les dones. O quan un nen pateix malnutrició, qui és al seu costat i el veu agonitzar i morir són sempre elles, les mares”, posa com a exemples. Les dones també són les que acostumen a anar a buscar llenya o aigua al riu i resulten greument mutilades per mines antipersona.
Violencias, mujeres, guerras, que és una iniciativa de l’Institut Aragonès de la Dona, inclou imatges d’alguns dels treballs mítics de Sánchez, comVidas minadas, on mostra l’evolució al llarg dels anys de persones que han resultat amputades per mines antipersona. O Desaparecidos, on documenta la desaparició forçosa en diferents països de l’Amèrica Llatina, Àsia i Europa i l’impacte que això té per a les famílies. “Els desapareguts són gairebé sempre homes, però qui els busca són les seves dones, mares o filles”, diu el fotògraf. O sigui, una altra vegada elles, les dones. “Algunes els busquen durant anys i dècades. D'altres durant tota la vida. Renuncien a la seva vida personal i no poden refer la seva vida sentimental”, afegeix Sánchez, que considera que això també és una forma de violència.
Però el llibre va molt més enllà. Recull imatges d’altres temes que el fotògraf també ha documentat durant la seva carrera professional però que no es coneixen tant. Per exemple, la situació al Sàhara Occidental o a Palestina, la crisi dels refugiats i els rescats de persones a la deriva a la Mediterrània. Sobre el conflicte armat a Irlanda del Nord destaca, per la duresa i tendresa que inspira, una fotografia que Sánchez va fer l’any 2001 a la localitat d’Omagh. És la imatge d’una dona amb la cara plena de cicatrius. Malgrat això, posa somrient davant la càmera amb la seva parella i un nadó als braços. Es tracta de Donna Marie McGillion, que va patir greus cremades a tot el cos en un atemptat de l’IRA Autèntic el 1998, i tres anys més tard donava a llum una nena.
Les fotografies més difícils de fer són les de dones que han patit una violació, assegura el reporter. El llibre també n’inclou diversos retrats i testimonis, alguns especialment durs, com el de la colombiana María Eugenia Urrutia Moreno, de 38 anys, que va ser violada per uns paramilitars davant del seu marit. “El meu marit es va sentir humiliat i em va dir que s’hauria estimat més que li disparessin un tret. Sentia més odi contra mi que contra els violadors”, explica ella.
Sánchez va documentar casos de violació a Colòmbia per a una campanya que tenia un eslògan que no podia ser més significatiu: “Traieu el meu cos de la guerra”. “He parlat amb aquestes dones durant dues o tres hores. Les he vist plorar i tremolar. T’hi acabes implicant emocionalment, perquè si no, no seria humà”, admet. Fa només tretze anys, el 2008, que el Consell de Seguretat de l'ONU va adoptar la resolució 1820 que reconeix la violació i altres formes de violència sexual com a crims de guerra i lesa humanitat.
La imatge més antiga que inclou Violencias, mujeres, guerras la va captar Sánchez l’octubre del 1984 a Guatemala, i la més recent el juny del 2017, davant la costa de Líbia, a la Mediterrània central. Malgrat que han passat molts anys, tots els testimonis que s’hi recullen són durs sense excepció. Amb tot, el fotògraf acaba el pròleg del llibre de la següent manera: “L’exemplaritat de les dones en les situacions més violentes i absurdes em permet continuar creient que no tot està perdut encara que de vegades sigui difícil distingir un bri d’esperança en plena catàstrofe”.
ARTICLE PUBLICAT PEL DIARI ARA.
CULTURA 24/11/2021
